Su nieta Quica escribe:

Naix a La Font de la Figuera en 1905, fill de Hermenegildo Penadés i Elvira Sánchis. Germà de Antonio Penadés i Rosa Penadés.

Família de llauradors, treballen per tirar endavant amb la familia.

Al 1932 es casa amb Filomena Francés Valiente. Tot anava bé fins que comença la guerra, arrel del colp d’estat de Franco. El recluten i lluita en el bàndol republicà.

La guerra acaba el 18 de Juliol de 1939 i el 6 de noviembre del mateix any, mor assasinat pel franquisme, deixant viuda i tres fill: Fernando de 6 anys, Rosa de 3 anys i Filo de 1 any.

Aleshores, comença la lluita de de la meua iaia (sóc la neta de Hermenegildo). Ella, junt a sa mare, comencen a treballar i treballar per a portar la familia endavant. Fan de tot el que es presente, la meua iaia es posa a treballar en “amo”…sa mare cuida del xiquets, va a les “porquejades”, “ matanzas” en castellà, bé, un sense parar.

Poc a poc, anaven tirant i els xiquets creixent. Conta ma mare, que el dia de la seua comunió, van fer un extra, agafar un taxi i anar a Paterna a plorar-li a som pare. Els tres xiquets, conforme anaven acabant l’escola es van posar a treballar: Fernando a la bodega d’Arráez, Rosa en “amo” en ca Ramón Cambra i Filo es queda en casa ajudant a sa mare i s’agüela , que per aquell entonces feien pastes per a tot el poble.

Anys desprès, quan tot pareixia anar bé….Fernando casat i apunt de ser pare, Rosa casada i en una xiqueta i Filo apunt de casar-se…arriba un altre colp per a la familia: Filo, la xicoteta dels tres, agafa una malaltia i mor al 25 anys. Encara ara, recordé a m’agüela que malgrat tot el que havia passat era creient, aclamar-se a la Mare de Déu i preguntant-se el perqué de tot el que li estava passant.

La patidora de m’agüela, mor l’any 1986 a l’edat de 83, tota una vida de treball, patiment i por.

A dia de huí, Fernando i Rosa (els seus fills) viuen en el poble, son els supervivent de tota esta historia, esperant ansiosos que arrive l’1 d’octubre per anar a Paterna, ara si, a arreplegar a son pare i portar-lo al seu estimat poble.

Per acabar, volía dir que encara que hi ha alguna gent que pensa que obrir fosses es obrir ferides, que nooo, que tot el contrari, obrir fosses i retornar els cossos  a les famílies es tancar ferides.

Espere que Fernando i Rosa, a partir de l’1 d’octubre puguen viure tranquils i orgullosos del que han fet el que es reste de vida.

Orgullosos de vosaltres dos i tota la família. Vos estimem un montó.

Una forta abraçada per a totes les famílies de la fossa 94.

PD. M’havera agradat contar mes coses del que va pasar en guerra fins que el van assasinar, però, en ma casa, m’agüela no ens va contar res. Tenien por.