El seu net Rafel escriu:

Perquè hi ha qui pot estar per llegir, escriuré. Reconforta saber que, malgrat tot, la flama de la justícia seguix il·luminant, tot i que la història oficial la instituïx qui té possibilitat per fer-ho, és a dir, qui guanya, i la guerra la va guanyar el bàndol sublevat. Cada vida humana crea el seu propi relat particular, igual que les societats establixen el seu relat col·lectiu. La saba que estimula la creació la proporcionen, en gran part, els mitjans de comunicació, uns mitjans que en este país han fet un mal indicible col·laborant maliciosament en la perversió dels fets. I continuen fent-lo. Però no permeteu que m’encante en un discurs massa llarg.

Només perquè algú ho pot escoltar, diré que el 12 de febrer de 2022 vam recuperar les restes del meu iaio. Estaven en el cementeri de Paterna, reballats en una fossa comuna després de passar per l’implacable «paredó». Juntament a ell hi havia una trentena més d’executats, com altres centenars de milers amuntegats en fosses i espais similars arreu de l’Estat. Van ser objecte d’eixa repressió destinada a exterminar-nos ideològicament.

No tots i totes volen remoure la història o revisar el passat, perquè el passat, de la mateixa manera que el futur, habita el present. «El que va passar va passar, i no hi ha bons ni roïns; en els dos bàndols es van fer barbaritats». És una explicació massa fàcil, incapaç de captar tota la complexitat.

Òbviament, en temps de guerra el que fan els milicians és utilitzar la violència i matar, però si ens preguntem qui va encetar la guerra, o què defensava cada bàndol en la contesa, veurem que els dos no són iguals. Els sublevats lluitaven per imposar un règim autoritari, i els republicans defensaven un règim democràtic sorgit de la voluntat popular (amb més o menys defectes, sens dubte, però democràtic al cap i a la fi). No és el mateix, no és acceptable l’equidistància. Qui no vol que es revise la història no s’avergonyix del passat. Lamentablement, el relat franquista ha calat i costa molt condemnar la dictadura. Les faccions conservadores s’omplen la boca condemnant el terrorisme, però no veuen que una dictadura és terrorisme d’Estat. I, qui ens protegeix contra l’Estat quan el mateix Estat practica el terror? A Alemanya es condemna el nazisme perquè després de Hitler es van patir les nefastes conseqüències de les seues aberracions mentals. A Espanya, en canvi, una part de la població li va donar la benvinguda al franquisme, se’n van aprofitar. I si un règim t’ha portat beneficis materials…, difícilment el condemnaràs.

Altra vegada me n’havia anat! Per què em distrac tant si m’he assegut per parlar del meu iaio? Crec que perquè del que es tracta no és d’una qüestió personal, d’una biografia individual, sinó d’una condició política, humana, ètica…, global.

I és que puc dir tan poc del meu iaio en particular… Jo sóc nét del silenci. La meua iaia, la viuda del meu iaio, va viure 94 anys. Va morir l’any 1994, i va tindre temps per contar-li als seus fills i filles, a néts i netes, tot el que va passar. Però no va voler fer-ho, va callar, així que vam créixer inconscients del buit que teníem al davant.

Sé que va nàixer algun dia de 1896 (supose que a Ontinyent, on va viure), i que era obrer de professió, com son pare. Em diu ma tia que tenia molt mal geni (això és el que li han contat). Ella no el recorda, va nàixer en 1935, així que als 4 anys es va quedar sense pare i sense la seua tutela.

Quan l’exèrcit es va sublevar, ell s’hi va oposar, i es va alinear amb el bàndol democràtic. Ara bé, com que treballant en l’obra havia tingut un accident que el va deixar coix, no va anar al front, sinó que es va quedar en la rereguarda, i prompte va passar a formar part del Comité de Salut Pública, a Ontinyent, en representació de l’UGT.

Llums i ombres he llegit sobre aqueix Comité. La segona meitat de l’any 36 degué ser un temps de barbàrie, una «Orgía de pasiones», com va escriure un veí del poble. La guerra no hagués hagut d’haver començat, però un cop encetada, a vore qui és el guapo que la podia parar.

El meu iaio no va romandre expectant per saber qui guanyava la guerra. No crec que tinguera formació escolar, però sabia llegir i escriure, i només això ja li donava accés a certa presa de consciència dels problemes socials.

Era pare de dos fills i dos filles quan va esclatar la guerra, i d’una filla més quan va acabar i el van matar. A saber quants germans i germanes tindria… Algú m’ha dit que nou, però no ho puc constatar. Només sé d’una germana, Concepción (qui va morir ves tu a saber de què en una presó de València l’any 1941), i d’un germà, Roberto (qui es va exiliar a França, on va morir ja de major).

M’agradaria recrear la conversació que supose que mantingueren tots dos germans. Roberto també va formar part durant uns mesos del Comité de Salut Pública, i sembla ser que quan van preveure que perdrien la guerra l’un li diria a l’altre:

Roberto.- Hauríem d’anar-nos-en a França. La guerra està a punt d’acabar i vindran a per nosaltres i ens mataran.

Rafael.- Sí, supose que esta guerra està perdura, però jo no me’n puc anar. Tinc una dona, dos fills i tres filles, i no els puc deixar. A més, tampoc hem fet res per merèixer que ens maten.

Roberto.- Home, vindran a per nosaltres i com a mínim ens clavaran en la presó de per vida, o directament ens mataran, com ja t’he dit. Jo no tinc fills, però sí tinc dona, i tant si ella se’n ve com si no, jo me’n vaig.

Rafael.- Xe, que no, que jo em quede.

Un cop dit tot el que s’havia de dir, Roberto agarrà el portant (la dona decidí quedar-s’hi) i abans que acabara la Batalla de l’Ebre tirà cap amunt per enfilar-se segurament pel Coll d’Ares, des d’on arribaria al camp de concentració de la platja d’Argelès, on malviuria durant uns mesos fins que va esclatar la II Guerra Mundial i va ser alliberat.

Mentrestant, Rafael es va quedar amb la seua família i va esperar el que la sort li depararia. La sort va ser immisericorde. Als pocs dies d’acabar la guerra van anar a per ell i el van tancar en la presó que hi havia a l’eixida del poble, al final del Dos de Maig. Li prendrien testimoni, es farien les diligències sumaríssimes oportunes, i a les poques setmanes avisaren la seua dona: «Si vol veure el seu marit, vaja ara perquè se l’emporten a València i ja no el tornarà a veure més». Allà anà la meua iaia amb tres filles, dos fills, i un cor destrossat. Entre les filles estava ma mare, qui al final de la seua vida sí que em digué que dels pocs records que tenia de son pare era quan van anar a la presó a veure’l entre plors i laments. Ma mare en aqueix moment tenia 7 anys, i en va viure 78 més, sense pare físic i sempre amb desvaliment en l’ànim.

Als 43 anys, el 6 de novembre de 1939, el senyor Rafael Bernabeu Esparza va ser afusellat i rematat amb el tir de gràcia. Durant dècades he viscut sabent que vaig tindre un iaio a qui van matar, però no se’n parlava, i jo, la veritat, tampoc vaig preguntar massa. Fa uns pocs anys, no sé per què (serà l’edat?), la curiositat se’m va despertar, i vaig arribar a saber que he tingut un iaio republicà, que no degué ser ni un àngel ni un dimoni, que simplement degué ser una persona que lluità pels seus ideals democràtics. I he sabut que, com a ell, ens han volgut exterminar.

No ho han aconseguit. Seguim endavant. El seu nét n’està orgullós. No hi ha cap rancúnia perquè he comprés que els enemics són interiors, i és ahí on han de seguir lliurant-se les batalles més importants.

Rafel Zaldibar Bernabeu